Data del document: 18 d’agost de 1355
Lloc de redacció: Palanca de Castellciutat
Idioma: Llatí i català
 

Regesta:

Roger de Besora, procurador del bisbe d’Urgell, i Ramon d’Aguilar, procurador del vescomte de Castellbò acorden la construcció d’una palanca de fusta al riu Valira, entre la Bastida de Ponts i el castell d’Arcavell, de manera que si el bisbe, el seu procurador o el batlle de la Seu d’Urgell junt amb els cònsols de la ciutat la vulguessin retirar, desfer o enderrocar, ho puguin fer sense necessitat de sol•licitar-ho al vescomte de Castellbò, al seu procurador, al seu veguer o als cònsols de la vila de Castellbò, i a la inversa, si els de Castellbò la vulguessin retirar, desfer o enderrocar, també ho puguin fer sense sol•licitar-ho a l’altra part.

Arxiu Comarcal Alt Urgell, Col•lecció de pergamins, 350 x 430 mm., núm. 12.

Interès del document:

La construcció de ponts o palanques de fusta era una activitat crucial per garantir les comunicacions dins del territori, especialment en àrees abruptes de muntanya i amb abundància de rius ràpids, com en el cas de la nostra comarca. Les palanques de fusta eren més econòmiques i fàcils de construir que els ponts de pedra, cosa que en alguns casos les feia preferibles perquè els ponts de pedra implicaven una inversió d’esforços i de recursos que moltes vegades no resultaven rendibles per les freqüents destruccions ocasionades pels aiguats o per la intervenció humana. L’acord de 1355 no és un acord qualsevol: es tracta de la construcció d’un punt de pas en un indret crucial per garantir la comunicació viària entre l’Urgellet i Andorra, a l’alçada de l’actual Farga de Moles. Cal tenir present que, en aquell punt, la riba dreta del Valira pertanyia al vescomte de Castellbò i la riba dreta al bisbe d’Urgell, cosa que convertia l’indret en un punt calent en les relacions entre tots dos senyors. De fet, la clàusula que autoritzava a qualsevol de les dues parts a destruir la palanca quan ho considerés necessari és un reflex de les complicades relacions entre el vescomtat i l’Església d’Urgell, que desembocaven en freqüents conflictes armats.