Sempre han tingut bec les oques
Joaquim Miret i Sans. Edició a cura d’Alba Dedeu
Editorial Adhesiara
Barcelona 2013

A l’historiador Joaquim Miret i Sans se’l coneix sobretot per haver estat el descobridor de les Homilies d’Organyà, el text literari més antic en llengua catalana que ha arribat fins als nostres dies. Ell va ser, efectivament, qui l’any 1904 va trobar, entre els molts documents que remenava a la rectoria d’Organyà, un quadernet de tres fulls de pergamí doblats per la meitat i escrits a doble cara que aplegava diversos sermons de quaresma.
Però Miret i Sans va ser molt més que el descobridor de les Homilies d’Organyà. Membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, els seus estudis pioners sobre la història i la societat medieval van crear escola. Va esdevenir un gran expert en l’arxiu de la Corona d’Aragó i també en els arxius dels antics comtats pirinencs.

Haver-se capbussat durant tants anys en aquests arxius li va permetre conèixer la vida privada de senyors feudals, clergues i poble ras, que també apareix reflectit en els documents antics, juntament amb les grans gestes, que són les que acaben passant als llibres d’història. D’aquesta Edat Mitjana diguem-ne a l’ombra, Miret i Sans en va escriure un llibre, Sempre han tingut bec les oques, que es va autoeditar l’any 1905. Ara, l’obra ha estat reeditada per l’editorial Adhesiara, amb pròleg d’Enric Pujol i edició a cura d’Alba Dedeu.

Com a justificació per la publicació de l’obra, Miret i Sans defensa que la història s’ha d’explicar tota, inclosos els seus episodis més foscos, i critica els companys de professió que fan just el contrari: amagar allò que els avergonyeix. Miret, però, sosté la teoria que el comportament de l’espècie humana evoluciona a millor i, per això, no s’està de dir que els escàndols de l’Edat Mitjana que transcriu al llibre serien inimaginables a principis del segle XX.
En els relats del llibre desfilen tots els pecats capitals. Ens mostren comptes, ducs i cavallers corromputs pel diner i capaços de fer les astrocitats més sanguinàries per tal d’aconseguir més poder, més possessions, més influència. Els pecats de la carn tampoc no hi falten, a vegades descrites amb tot de detall.

A Sempre han tingut bec les oques, el lector coneixerà el que en podríem dir la infrahistòria, els fets ocults que, més d’una vegada, expliquen el perquè de certs episodis de la història amb majúscules.