Beneïda terbolina
Josep Mitjana Berdié
Pagès Editors
Lleida, 2014

Josep Mitjana acaba de publicar “Beneïda terbolina”, la segona part “dels Pirineus a la terra plana”, la continuació, o segons com el contrapunt de la “Maleïda terbolina”. Que va publicar fa dos anys. Aquest segon títol sembla l’oposat al primer. La terbolina ha passat de maleïda a beneïda. Per què? Doncs perquè gràcies a aquella terbolina, a aquell torb del port del Cantó, la gent dels pobles d’aquella vall es van veure obligats a marxar per trobar nous aixoplucs en terres planes i en ciutats. I molts, la immensa majoria, han acabat fent fortuna lluny de la terbolina.

Josep Mitjana ha parlat, una per una, amb les famílies que van haver de marxar, no només de Biscarbó, sinó també dels pobles de l’entorn: Freixa, Junyent, la Torre, Castellàs, Solans i Vila-rubla, situats en una àrea a cavall de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Totes les persones entrevistades acaben, si fa no fa amb la mateixa conclusió: “Ben rucs que vàrom ser de no haver marxat més aviat! Quants pastiments que ens hauríem estalviat!” Per això, el mateix autor acaba exclamant: “Beneïda terbolina! Causa directa de l’abandó d’aguelles valls i de la fugida d’uns terrenys tan feréstecs i salvatges!”

“Beneïda terbolina” està estructurat en tres parts. A la primera, trobem un estudi individualitzat de les persones que van viure en els pobles del Cantó durant el segle XX i dels béns que posseïen, a més d’una exposició de fets relacionats amb les famílies i els pobles. La segona part comprèn tot un seguit d’anècdotes, la majoria utobiogràfiques, situades en aquells o altres territoris. Finalment, la tercera part la componen fragments de viatges de l’autor durant les quals va arreplegar llavors i plançons d’espècies d’arbres i plantes de jardí, que han acabat formant el Jardí dels Rodets. Amb aquesta darrera part del llibre, l’autor ha volgut simbolitzar com, d’un món tan local com era el del Biscarbó on va néixer, ha passat a descobrir un món global.

Les dues primeres parts del llibre estan escrites en el dialecte pallarès dels pobles de què es parla. Josep Mitjana n’explica el perquè amb aquestes paraules: “Lo motiu que m’ha portar a expressar-me en aquests termes no respon a altre mòbil que l’estimació que professo per la llengua apresa dels meus pares”.