Data del document: 3 de desembre de 1035

Regesta:

Publicació sagramental del testament del bisbe Ermengol, jurat per Ramon Guillem, Guadald prevere, Ratfred prevere, Pere levita i Miró sacerdot sobre l’altar de Sant Pau, situat a l’atri de l’església de Sant Pere de la Seu d’Urgell, d’acord amb allò que van sentir de boca de l’esmentat bisbe Ermengol quan va manifestar la seva voluntat d’emprendre el pelegrinatge a la tomba de Sant Jaume de Galícia. Fa diverses donacions a l’obra de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, a la canònica de Santa Maria —a la qual cedeix, entre altres, la ciutat de Guissona i la meitat d’Aiguatèbia, el seu poble natal— i al nou bisbe de la Seu d’Urgell, a qui dóna el seu llit de fusta, i ordena que els futurs bisbes d’Urgell siguin escollits pels canonges del capítol de Santa Maria d’Urgell, de manera que després de la seva mort no aclamin ni acceptin cap bisbe que no hagi estat escollit per ells.

O.- ACAU, Col•lecció de pergamins, pergamí original, 330 x 515 mm., núm. 1.
Ed. J. Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, X, València 1821, doc. 29, p. 300-306.
Ed. C. Baraut, “Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 4 (1981), doc. 478, p. 177-179.

Interès del document:

El testament d’un personatge d’una importància tan singular com ho fou el bisbe Ermengol d’Urgell aporta molta informació sobre el seu perfil. En relació a aquest document en concret, sabem a través d’ell que el bisbe Ermengol tenia la intenció d’emprendre el pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, cosa que no sabem si finalment va realitzar però, en cas que així hagués estat, hauria estat el primer bisbe català a fer-ho. També ens informa el testament sobre la construcció de la catedral de la Seu d’Urgell, que encara no s’hauria enllestit al moment de la mort del bisbe, i sobre una mesura cabdal en l’evolució històrica del bisbat durant els segles de l’edat mitjana: la capacitat donada a la canònica d’Urgell d’escollir els bisbes de la demarcació, una concessió que, en el moment en què va ser feta, no era encara gaire habitual a l’occident cristià.