Data: 18 novembre 1010

Des de temps molt antics, existia a les catedrals un cos de clergues dedicats a la celebració solemne de l’ofici diví i que, alhora, acumulaven importants prerrogatives en el bon govern de la diòcesi, com a cos auxiliar del bisbe; se’ls anomenava canonges. A començaments del segle IX es promulgà a Aquisgrà una normativa que regulava la vida en comú d’aquests canonges i les prerrogatives d’aquest cos singular i poderós de preveres; és allò que es coneixeria com a regla aquisgranesa i que s’imposaria a totes les comunitats canonicals de la Marca Hispànica, entre elles la urgellenca, ja documentada l’any 835. Amb tot, aquesta regla canonical conegué un llarg procès de decadència al llarg del segle X i, amb l’arribada d’un nou mil•leni, un bisbe reformador de la talla del bisbe Ermengol d’Urgell instituí novament la canònica urgellenca, seguint l’exemple d’altres seus catalanes que ja ho havien fet en els anys immediatament anteriors. Era el 18 de novembre de 1010; poc temps després d’una sonada expedició catalana a Còrdova i tot just consagrat Ermengol com a nou bisbe d’Urgell després de la mort del seu oncle Sal•la. Amb aquesta acció, el nou bisbe implantava una canònica en què els canonges eren obligats a viure en comú, com els membres d’una orde monàstica, i se’ls concedia la facultat d’escollir un nou bisbe. Durant aquells temps de l’edat mitjana, els canonges de la catedral d’Urgell i, en general, els de bona part de l’Occident cristià, eren membres de les principals famílies aristocràtiques del territori, amb unes formes de vida concretes i també molt acostumats a participar en les lluites que s’entaulaven pel poder. És per aquests motius que el capítol urgellenc, per més que renovat, seria tot sovint una plataforma d’intrigues polítiques que esclatarien d’una forma més o menys violenta en certs moments delicats, com era el moment de l’elecció d’un nou bisbe. Després d’un període de greus turbulències polítiques, l’any 1201 fou reconegut el dret dels canonges a fer testament i, per tant, a posseir béns propis fora de la comunitat canonical. Fou l’inici del desmantellament institucional de la canònica regular instituïda pel bisbe Ermengol, tot i que la institució perviuria com una potent corporació fins ben avançat el segle XIX.

Foto: Quadre de la constitució de la canònica al retaule de Sant Ermengol, any 2010. Carné fotògraf.